Sunday, September 7, 2008

La plaça del Diamant

Potser que jo tingui un nou llibre preferit, al menys acabo de llegir un dels llibres més bons que jo hagi canegut. Es el famós La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. He llegit pocs llibres que m'han afectat tant com aquest. Un dels passatges que em va agradar més es troba cap al final del llibre. El cito aqui:

El peu anava d'un costat a l'altre i anava fent ratlle i tot d'una em vaig
adonar que jo estava damunt de l'ombra del cap de la Rita; més ben dit, l'ombra
del cap de la Rita em pujava una mica damunt dels peus, però així i tot, el que
em va semblar va ser que l'ombra de la Rita, a terra, era una palanca, i que a
qualsevol moment jo podria anar enlaire perquè feien més pes el sol i la Rita a
fora que l'ombra i jo a dintre. I vaig sentir d'una manera forta el pas dl
temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les
estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de
les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el
que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i
desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es
veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens
va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem
l'últim dia. I mentre la Rita feia la ratlla a la pols amb la punta del peu, la
vaig tornar a veure amb els bracets enlaire corrent pel voltant del menjador
darrera de l'Antoni i fent tentines entre un núvol de coloms... 230-31 chapter
46

Tal vegada m'agrada perque sóc pare i una mica sentimental i veig els meus fills creixent. No sé. Però com descripció del temps és poderós. M'és també la descripció de quan la narradora s'adona que la seva filla és una persona independent i adulta.

No comments: