The broken mirror

OK, so I'm trying to come to terms with this novel. My first contact with it was last year in Catalan class where we watched the TV3 TV-movie version of the book. I didn't like it because I felt like it was too disjointed. I thought 'here they are trying to fit what must be a fantastic realist novel into a time slot and they have to sacrifice content to do it.' I assumed that the book was much more...complete?...whole?...fluid?
Anyway, the film left a lot to be desired.
Now I'm reading the novel and I realize that the joke was on me. I was hoping for a Galdosian realist novel in Catlan, and it just didn't happen. The title says it all: the broken mirror. I think Rodoreda's genius lies partly in that she is able to re-recreate and transmit the frustration that comes from looking at your reflection in a broken mirror. It turns out that what most frustrated me about the film is the thing I most love about the novel. I'm not sure why it works so much better on paper than on film, but with each new chapter I feel like the story becomes deeper - not clearer, or even more complete, but she adds facets. I like it.

Quarta entrada de Mirall Trencat

La primera família de la novel·la formada de pare, mare i fills és la família de Salvador Valldaura, Teresa Goday, i Sofia. Formen també els personatges principals en la primera part de la novel·la, però la seva relació no és gaire senzill. Rodoreda crea una rivalitat que existeix entre tots tres, fins que quasi podem dir que és un triangle amorós. En la pagina 125 apareix la cita de sota on la casa dels Valldaura té una posició bé notable:

I mentre caminaven per sota dels castanyers, totes dues de dol rigorós amb els vels que els voleiaven per l'esquena, s'adonà que la seva mare entrava a la torre d'una manera diferent: mirava els arbres, les flors, les columnes de marbre rosa que sostenien la tribuna, els escuts i els alabastres del vestíbul, satisfeta. «Teresa Goday, viuda de Valldaura—pensà Sofia—, avui entra a casa seva.» Fins a la matinada, ella, que s'havia convertit en una de les noies més riques de Barcelona, plorà de ràbia i de vergonya perquè el seu pare l'havia enganyada.

Aquesta cita esta plena de repeticions de sons (“totes dues de dol” i “els vels que voleiaven”) que donen un aspecte prou poètica. El ritme també ens enfoca en la relació entre “vergonya” i “enganyada” al final. Pregunto, doncs, és només una representació del complex Electra? Quin paper té la casa en aquesta relació més que se altre punto de conflicte entre la mare i filla?

Neix l'Acadèmia del Cinema Català

An article in Avui has announced the creation of the Catalan Film Academy.  Joel Joan i Juvé is its new president.  Its purpose in as stated in Avui is to give awards, organize Catalan film production, and promote the the investigation of a film language cinema, and organize debates and seminars.  Recently, we discussed the vital need for a low Catalan culture in a meeting of the Catalan group.  Will this new academy promote films on the level of Guillermo del Toro, Quentin Terentino, Georg Lucas, or Steven Spielberg.  Or will the catalans have to look elsewhere for entertainment?  On the otherhand, maybe it is no longer possible to do Catalan film just for the sake of entertainment.  But what happens when a culture only has art?

Tercera entrada sobre Mirall Trencat

Per causes tècniques fora del nostre control, poso aquesta entrada per en Bill:

You will all excuse both my lagging behind for so long in posting on the novel and also the lack of coherence to the entry. My thoughts haven't quite come together to form a logical narrative, so I hope you can look past the scattered nature of the post. The epigraphs that precede the start of each chapter leads me to believe that in addition to portraying a story, Rodoreda is also meditating on novelistic form. My thought is that this isn't a novel as a strictly objective mirror of reality, or, more precisely, of the decline of a bourgeoisie family at a particular date in Barcelona. The narration of this work always passes through subjectivity, and this logically "trenca el mirall". In that sense, it is not a strictly traditional realism at stake here. One scene I point to is at the beginning of the work, the scene with Armanda and the mirror. This dynamic seems to, pardon my expression, mirror the style of the novel. This accumulation of objects reflects how the very novel is a slow aggregation of objects (a fact that acquires a symbolism all it's own, as I see the different objects found in the well as something signifying the mechanics of memory as a sort of reaching into an abyss). The different objects in the novel also slowly acquire other representations, such as the representation of death and other edifices--like the house itself--portrays the limited urban geography of the high class status of the family, the Valldaura. I might add that the metaphor of a ruined, detritus-filled house is repeated as an image of Spain in novels written by authors such as Juan Benet (though I'm not sure I'd go so far as to make a Heideggerian assessment here on language and Being, though it might be fruitful).

A quick concluding thought is the relationship of a novel of objects with the remarks that Rodoreda makes in the prologue. Novels too are an accumulation of things--or, words--and some types of novels are constructed by one having to "anar traient d'un pou sense fons" (10). As a Catalan writer in exile, Rodoreda herself is digging deep into a linguistic labyrinth of secluded and buried cultural artifacts and arranging them in such a manner so as to obliquely relate the tragedy of post-Franco Catalunya through the story of this obsolete and dying family. As a final image, think of the overgrown and uncared for garden. This is the image of a country that has experienced poor and neglectful stewardship.

Un article d'Esteve Riambau

Esteve Riambau, el qual estava a la festa de cine català fa una setmana, va escriure un article que sumeix la festa. Volia senyalar un ponto que vaig trobar relacionant amb la entrada passada. Primerament la cita de Joaquim Jordà “a que no podem fer Victor Hugo, farem Mallarmé” defenia el cine català durant l'era de Franco. I com comenta Riambau aquest marca segueix: “Ara que ja no hi ha cap censura que impedeixi practicar el realisme identificat amb Victor Hugo, és evident que alguns cineastes catalans se senten més còmodes en el terreny de la poètica de Mallarmé.” Serà això la cosa que fa el cine català català? Val una interpretació poètica de la realitat com no-ficció u realista?

Catalan Film

Last week we had a Catalan film festival and conference: Under the Magnifying Lens: Catalan Cinema of the Real. I was merely a spectator, hopefully we will get a more inside look later. Many of the leading Catalan film makers came to Stanford. While many topics were discussed, I came out with one basic one that I feel is yet to be answered: what is Catalan film? I understand that Catalan literature is literature written in Catalan. But language is the medium of books. Is there something special about the visuals and audios of Catalan film that defines it as different than say Spanish, French, or Italian film? Wikipedia was little help. I did find some information at the Lincoln Center, but neither of these sites talks about the film medium. I feel that theme and language are such a small part of film that they cannot define it. Maybe this leads to another question: is there such a thing as a national cinema or is cinema a universal medium?

Més fotos de Catalunya (que no van encaixar bé a l’ultima entrada):

Sant Cugat del Vallès

Cap de Creus

Cadaqués

Empúries

Besalú

Sant Hilari

Palafrugell

Unes fotos que vaig fer a Catalunya durant l'estiu de 2008

Platja d’Aro

Els ángels

Girona

Barcelona

2a Entrada Sobre Mirall trencat

Molt bé,

El que jo volia dir té molt a veure també amb el comentari del Zach de la setmana passada. He estat pensant molt últimament sobre l´efecte que té la manera de escriure. Per exemple, moltes vegades en Espanya, la gent parla de la matèria d'una obra - és de la Guerra Civil, o és de la transició - també parla de com es tracta als diferents grups de gent del país. Però la Rodoreda diu que "Tota la gràcia de l'escriure radica a encertar el mitjá d'expressió, l'estil". Jo crec que en molts casos, aquest mitjà d'expressió pot ser més important que la matèria i jo vaig a estar buscant no solament de que tracta l'història de Mirall trencat, sino també el rol d'aquest mitjà. Què penseu? (PS - El meu catalá és una mica "rusty" doncs haureu de tenir-me una mica de paciencia)

Todd :)

Primera entrada sobre Mirall trencat

He triat algunes cites de l pròleg per començar les entrades sobre Mirall trencat. Rodoreda parla sobre la seva manera d'escriure. També em sembla que ella conte amb la representació del mon a través de paraules. És a dir, ella es concerneix amb la manera de captar la realitat usant la ficció.

Si hagués volgut parlar deliberadament del meu temps històric hauria escrit una crònica. N’hi ha de molt bones. Però no he nascut per limitar-me a parlar de fets concrets. (13)
...
Tota novel·la és convencional. La gràcia consisteix a fer que no ho sembli. No he escrit mai res de tan alambinat com La plaça del Diamant. Res de menys real, de més rebuscat. la sensació de cosa viva la dóna la naturalitat, la claredat d’estil. Una novel·la són paraules. (14)
...
Però si la novel·la, creguem el que s’ha dit i repetit fins a la sacietat, és un mirall que l’autor passeja al llarg d’un camí, aquest mirall reflecteix la vida. Jo, en tot el que tenia escrit de la novel·la d’una família, només se'n reflectia trossos. el meu mirall al llarg del camí era, doncs, un mirall trencat. (21)

Com, doncs, podem relacionar l’historia amb Mirall trencat? Podem aprendre més d’una obra sobre l’historia que podem aprendre d’una crònica? Como relaciona una obra de ficció amb lo real si no intenta captar tota la realitat? De que serveix la ficció?

Josep Pla en anglès

Sembla que algú ha tomat nota de la literatura catalana. Jo, per ú, estic emocionat de poder regular un llibre de tan alta qualitat als meus familiars que només llegeixen angles. Aquí segueix un enllaç pal article sobre la traducció http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3021829.

Minuts de la primera reunió

1. Hem de fer una llista pel grup dels llibres que tenim tant de part del grup com de part de cadascú.

2. Encara que no tinguem les reunions molt sovint del grup, hem de reunir-nos un cop a la setmana per conversar en català.

3. Blog

a. Hem de posar una invitació a tothom que posen un missatge quan visiten el blog del grup.

b. Les entrades poden ser del subject que trii l’autor sempre que provoquen conversació.

c. Les entrades poden ser un qualsevol llengua.

d. Un cop a la setmana una persona diferent del grup farà una entrada sobre Mirall Trencat. Zach farà la primera entrada.

4. Mirall Trencat

a. Hem de tenir la mitat del llibre llegit per la reunió següent.

La primera reunió del grup Català

La primera reunió passarà aquest dijous el 2 d’octobre en la biblioteca de Espanyol i Portuguese en Pigott Hall a les 3.

Woody Alan i els Catalans

Sembla que la peli de Woody Alan qua ha estrenat fa poc està ponent cosas catalanes (la seva cuitat més que res). He rebut alguns enllaçes que potser os interesin: http://enricvila.net/blog.asp?sub=&vis=152&cer=
i http://www.dalkeyarchive.com/article/show/275. Encara no he pogut llegir les pàgines però dins de poc ho faré.

El preu d'ésser catalans

Acabo de llegir el llibre El preu d'ésser catalans (encara ting un exemplar si algú vol llegir-lo). Abans no m'havia adonat de la condició de la llengua en la seva propia capital. Si que havia inuit alguna cosa i per aixó vaig triar d'anar a Girona en comptes de Barcelona per estudiar. El llibre va ser escrit en 2007 per Patricia Gabancho dona en esbós de la historia i el seu estat actual. Em va fer pensar en alre llibre-- L'arbre sense tronc de Francesc Seres. Hi parla del desig de afegir un arbre al bosc de la literatura mentres explora un passat propi al narrador. Però hi ha un sentit de manca, de no poder realitzar el fin de escriure per motius del mateix passat. Potser que hi parla Seres de la mateixa crisi lingüística de Gabancho? Que no pot formar part de la literatura per culpa del estat de català a Espanya, Europa, el mon?

El català llengüa resistent

L'altre dia vaig rebre un email d'un amic catala que tant representava el que jo celebro tant com l'esperit català com un perill real que amenaça la llengua. Per mi és una llengua que sempre ha trobat una manera de existir a pesar d'obstacles. L'email parla del estat de la llengua dins la UE. La cito en parte:

Malgrat que el web autèntic està traduït a més de vint llengües europees, moltes de les quals amb molt menys parlants que el català, el Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer tancar la versió catalana. Si fins ara no s'ha tancat és simplement perquè s'han quedat sorpresos de les moltes visites que ha rebut.

Per tant, passeu -si us plau- aquesta informació als vostres contactes: com més
visites més possibilitats hi ha que s'ho repensin!

Llengües com el letó, l'estonià, el finès o l'eslovè, així com el maltès -amb només uns 300.000 parlants- tenen estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català
amb uns 9.500.000 parlants i sent la desena llengua europea en importància, no té cap reconeixement en l'àmbit europeu.

L'enllaç és http://www.europarl.cat/. La podeu comparar amb la pàgina oficial: http://www.europarl.europa.eu/. Por què no reconeixen l'importancia de una llengua com català quan poden aceptar altre com ara irlandès?

Mentres no puc donar una resposta definitiva, vull ajudar que el català segueixi com llengua de bellesa i d'ús corrent.

La plaça del Diamant

Potser que jo tingui un nou llibre preferit, al menys acabo de llegir un dels llibres més bons que jo hagi canegut. Es el famós La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. He llegit pocs llibres que m'han afectat tant com aquest. Un dels passatges que em va agradar més es troba cap al final del llibre. El cito aqui:

El peu anava d'un costat a l'altre i anava fent ratlle i tot d'una em vaig
adonar que jo estava damunt de l'ombra del cap de la Rita; més ben dit, l'ombra
del cap de la Rita em pujava una mica damunt dels peus, però així i tot, el que
em va semblar va ser que l'ombra de la Rita, a terra, era una palanca, i que a
qualsevol moment jo podria anar enlaire perquè feien més pes el sol i la Rita a
fora que l'ombra i jo a dintre. I vaig sentir d'una manera forta el pas dl
temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les
estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de
les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el
que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i
desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es
veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens
va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem
l'últim dia. I mentre la Rita feia la ratlla a la pols amb la punta del peu, la
vaig tornar a veure amb els bracets enlaire corrent pel voltant del menjador
darrera de l'Antoni i fent tentines entre un núvol de coloms... 230-31 chapter
46

Tal vegada m'agrada perque sóc pare i una mica sentimental i veig els meus fills creixent. No sé. Però com descripció del temps és poderós. M'és també la descripció de quan la narradora s'adona que la seva filla és una persona independent i adulta.

El programa pel any 2008-2009

Acabo de recollir els llibres pel any que ve pel grup de catalan a Stanford. Aquest tardor, com ja sabeu, llegirem Mirall trencat per Mercè Rodoreda, l'hivern serà El llibre d'Amic e Amat Ramón Llull, i per la primavera tenim Històries de la mà esquerra per Jesús Moncada. Amés ha pogut comprar una dotzena de altres llibres en català; us mandaré una llista més aviat. Si hi hagin llibres o pel·licules que os crida l'atenció dieu-me i podré mirar de demanar-lo pel internet.

Pensaments de Pere Calders

Llegint la col·lecció de contes de Pere Calders he trobat alguns pensaments molt interessants, us els poso:

"L'herència dels retrats i de les ànimes"
El meu conegut envellia ràpidament. D'accord amb les mevas temences, havia emprès una cursa folla cap al desenllaç, menyspreava de viure els dies grisos, anodins, l'interès dels quals radica en l'imprevist que esperem a cada minut, i que són només el farciment de fets més considerables, com el mal lector que, abandonant els esplais literaris del novel·lista, salta pàgines senceres en exigència del desenllaç que hom li ha promès.

Vaig pensar que aquesta enllaç que fa Calders enter la vida i la lectura valia commentaris. És veritat que ens agrada una lectura ple de sopresa? O llegim per altres raons. Per la meva part crec que tant la vida com la lectura pot oferir coses molt agradables que ja esperem.

"Pista fantasmal"
O bé registrau per sempre en la vostra memòria una imatge, un fet banal que a través dels anys es mantindrà fresc en vosaltres, passant per sobre de fets més importants i imatges més vives d'ahir mateix.

Només volia subratllar la idea de la banalitat, una idea que vaig senyallar dins la obra de Josep Pla (i Borges), perquè hi ha aquesta facinació amb la banalitat de aquests autors? Recordeu que aquesta cita ve del mateix autor que va alabar l'imprevist.

El ruc català

La meva dona i jo vam veure algunes un adhesiu en el para-xocs d’alguns cotxes—el ruc català. En el principi vaig pensar que era una cosa britànica perquè hi ha moltes persones d’Anglaterra a Platja d’Aro i jo no el havia vist abans, però seguíem veient-los. Aleshores la meva dona va preguntar què era i va rebre un sermó sobre la identitat dels Catalans en oposició al brau Castellà (o mes be d'Osborne). Sembla que és una cosa que va sortir a l’any 2004 i va esdevenir un símbol de Catalunya comercialitzat

La primera conferencia de literatura Catalana

El dimecres vam tenir el que deia Joan Ramon Resina la primera conferencia de literatura Catalana a Stanford. Hi havia molta gent que va escoltar una presentació del llibre ignorat, però fabulós, Incerta glòria de Joan Sales. Xavier Pla ens va parlar de la recepció mixta. Ara té la classificació de un llibre catòlic, però quan es va publicar per primera vegada en 1955 els censors el van titllar com llibre pornogràfic i anti catòlic. Ara és poc llegit perquè no afavoreix ni la república ni els comunistes i l'esquerra en general com persones de l'esquerra en volen, encara no dona una visió dels nacionalistes favorable tampoc. Per tant Xavier va concluioure que és un llibre greu i profund que dona una vista molt més ampli de la Guerra Espanyola i que és una vergonya que

    Per la meva part, encara no ho tinc en català, no obstant ho tinc en anglès i és fabulós. Encara no ho he terminat, però des del principi em vaig adonar que és un llibre de primera categoria.

Més sobre Pla i Borges

Acabo d’assabentar-me, gràcies al amic de la universitat Xavier Pla, que hi ha altra cita de Josep Pla tocant a Borges que es troba a "Notes per un diari 1966", dins, Obra Completa Volum A "Per acabar", pp.714-715. Ho poso per la seva reflexió:

Jorge Luis Borges no és un escriptor de la vida: és un escriptor dels
llibres. Arriba a ser insuportable Moltes vegades és difícil d’establir una línia divisòria entre una cosa i l’altra. En el cas de Borges és facilíssima, i la ratlla és clara i total. Són recensions d’altres papers –molt ben fetes-- (Borges escriu molt bé), però en definitiva res --o poca cosa. Almenys a mi aquesta classe d’escriptors no m’agraden.(714-15)

Bé, em sembla que da un sentit diferent de la seva opinió sobre Borges. Es interessant que a pesar de criticar-li encara diu que “Borges escriu molt bé.”

la banalitat

En El quadern gris Josep Pla escriu:

Arribar a una banalitat profunda pot ésser, al meu entendre, un autèntic propòsit literari.

Qué vol dir tot aixó? Volem la banalitat dins la nostre literatura?

Josep Pla parla de Borges

Dins la seva obra completa, Josep Pla menciona Borges només una vegada:

Buenos Aires, 11 de decembre 1963. Dinar a la casa de López Llausàs, amb els escriptors argentins Eduardo Mallea, Mújica Laínez i el jove Murena.
. . .
Després, la concurrència literària es posa a parlar amb gran fluència de l’escriptor José Luis Borges, que jo considero un fantasista (desgraciadament amb poc sabor de la realitat), molt fi i de gran joc mental. La concurrècia afirma, per fer-ne l’elogi, que Borges ho sap tot. Elogi magre i terriblement equívoc! Resulta només que, ahir, un jurat que no recordo atorgà a Borges un premi de tres-cents mil pesos. Apareix de seguida la punta de la navalla afilada i directa dels escriptors. El mateix efecte que si em trobés a Madrid.

Em semblen interessants les paraules pla de retorica que en Pla úilitza aquí. Encara que diu que li ha otorgat un premi substanciós, però ell no pot recordar qui era. També m’és interessant que malgrat que ell vistita amb altres excritors, no apareix mai altre referencia directa al Borges dins l’obra completa. Amés a pesar de la seva crítica de en Borges, que ell és “desagraciademant amb poc sabor de la realitat,” em sembla que estalvia una crítica més forta per als altres escritors Argentins. A part d’això la descripció per al Borges em sembla un elogi. Qué us sembla a vosaltres?

Entrevista amb Mercè Rodoreda

Aquí poso l’entrevista feta amb Mercè Rodoreda.

Entrevista de Josep Pla

Vaig trobar que les entrevistes dels nostres autors predilectes ja estan a la xarxa. Aquí baix poso la entrevista de Josep Pla.

Època de màscares.

En El quadern gris Josep Pla escriu sota la dada del 22 de novembre (1918):

. . . L’amor a la veritat pot ésser compatible amb la més repugnant avidesa personal. La llibertat de pensament, l’antidogmatisme, poden niar en el temperament més brètol; la hipocresia més baixa, en l’home ben dotat; les més adorables condicions socials, en una naturalesa perillosa; la gràcia poètica o el do de l’objectivitat, en un monstre de perversitat. El plantejament del Renaixement.

En les èpoques més magres—com aquesta si excloem la investigació científica--, la taula de valors és molt distinta. Tot és exterior. Les aparences són tiràniques. La delectació del cartó és universal. Per a sentir-nos viure hem de recórrer a la lectura de les virtuts alienes, de les nafres i lesions dels altres. Només té valor l’opinió en què ens tenen. El carrer és la pedra de toc universal. Època de màscares.

Jo he sentit que aquesta actitud cap a la veritat i motivació no va estrena fins a després de la Segona Guerra Mundial. Vivim en la època de màscares? És el fet que Josep Pla va posar aquesta idea durant la Primera Guerra Mundial altre màscara? Si és, per quina rao ho va fer? Depèn la veritat en les opinions dels altres? És a dir, és la veritat només una façana? Tinc moltes preguntes i pocas repostes.

In El quadern gris Josep Pla writes under the date of the 22 of November (1918):

. . . Love for the truth can be compatible with the most repugnant personal obsession. Freedom of thought, antidogmatism, can nest in the most roguish temperament; the lowest hypocrisy, in the most gifted man; the most sought after social conditions, in a dangerous environment; poetic grace or the gift of objectivity, in a perverse monster. The rising of the Renaissance.

In the leanest times—list this one if we exclude scientific investigation--, the index of values is very distinct. Everything is exterior. Appearance is a tyrant. The pleasure of the sign is universal. In order to feel alive we have to resort to a reading of alien virtues, of wounds and lesions of others. Only the opinion they have of you is valid. The path is the universal touchstone. Age of masks.

I have heard that this attitude doesn’t begin until after the Second World War. Do we live in an age of masks? Is the fact that Joseph Pla placed this idea during the First World War another mask? If it is, what was his reason for doing it? Does truth depend on the opinions of other people? That is, is truth only a façade? I have many questions and few answers.

La independència a través del futbol?

Mentres sigui una questió des de 1997, acabo d' assabentar-me de la existència del equip i pensava que us seria interessant. Ara, sembla que hi ha altra intenta de jugar un partit oficial amb altres països. Pot l'equip de selecció Catalana ésser la clau de la independència Catalana? Si tenguin èxit de fer un partit oficial, què vol dir de l'equip de selecció de Espanya? Hom pot ser membre dels dos?

While it's been a question in the air since 1997, I've just found out about the team and I though it would be interseting to you, too. Now, it seems that there is another push to play oficial games with other countries. Could the Catalan national team be the key to Catalan idependence? If they are successful in playing an official game, what does that mean for the Spanish selection? Can you be a member of both?

Benvinguts

Welcome to the web page of the Catalan Group at Stanford. I hope that this page is and becomes more useful as we study Catalan literature and culture. We will start Fall term (yes, we got funding). Right now, I think that we will read Mirall trencat for the centenary of Mercè Rodoreda. I don't have any other plans as of yet, so if you have requests let me know.

I think that many of us are planning on going to Catalunya this Summer, so keep us posted. If any of you fellow Stanford grad students want posting rights for this blog, you know who to ask.