Llibre d'amic e amat, mes de marc

Malgrat els multiples errors que faci, ho sento però intentaré escriure en català per a practicar una mica. Si no em enteneu, digueu’m i puc explicar-us el que vull dir.

Centrant-me en unes metàfores del _Llibre d’amic e amat_ pel mes de març, plantejaré uns temes diferents i aixì podem elegir quines podríem parlar més (si volem, es clar!): (1) conceptualizacions del espai que ocupa l’amat i (2) el plaer en el dolor.

L’espai que ocupa l’amat: Em sembla que Llull escriu molt sobre la conexió entre l’amat i la memòria i els “llocs” de l’amat en la memòria, però la primera metàfora que vaig llegir (i he de confessar que no he llegit tots, encara que no puc trobar el llibre i em costa una mica llegir en la xarxa) que es tracta d’un espai més propriament del amat es això: 9. “Estec e perllongà l'amic sos pensaments en la granea e en la durabletat de son amat, e no hi atrobà començament, ni mijà ni fi. E dix l'amat: - Què mesures, foll? Respòs l'amic: - Mesur menor ab major, e defalliment ab compliment, e començament ab infinitat, eternitat, per ço que humilitat, paciència, caritat, esperança, ne sien pus fortment en ma membrança.”
L’amic aqui sembla estar mesurant l’amat, el que implica un espai físic, jo crec, encara que siqui amb els pensaments. Quan diu que mesura “menor ab major, defalliment am compliment, etc.”, no us sembla que això vol dir que l’amic tingui major i compliment (són les seves eines per a mesurar) i que mesura els elements menor i de ‘defalliment’ de l’amat? Donat la manera en que normalment es caracteriza l’amat, us sembla extrany això? Seria posible conceptualizar aquesta acció utilitzant els terminis de “infinitat” i “totalitat” (i/o valdria la pena fer-lo?) de Levinas ?

Plaer en el dolor: March escriu sobre el plaer que es troba en el dolor i Llull també lo fa. El 22 de març, per example, es aixì: “Demanaren a l'amat, de l'amor de son amic. Respòs que l'amor de son amic és mesclament de plaer e malanança, e de temor, ardiment”. Però mentre en March quassi confessa el plaer que troba en el dolor, en Llull el conceptualitza més com el resultat d’un procés de purga: 27. “Estava l'amic en llanguiments e en tristícia per sobreabundància de pensaments; e tramès precs a son amat que li trametés un llibre on fossen escrites ses faiçons, per ço que li donàs alcun remei. L'amat tramès aquell llibre a son amic, e doblaren a l'amic sos treballs e sos llanguiments.” 28. “Malalte fo l'amic per amor, e entrà'l veer un metge qui muntiplicà ses llangors e sos pensaments; e sanat fo l'amic en aquella hora.”
Vosaltres esteu d’accord amb el que he dit? Mireu els poemes 3 i 39 de March a fer comparacions si voleu.

Gràcies per llegir. Espero que pugueu entendre el meu català i que tots els meus pensaments desordenats generin una mica de discusió. Fins ara.

Mirall Trencat

I haven’t gotten as far as I would’ve liked in the book before writing this entry, but here goes.

I went back and read some of the previous entries written on this novel, and Todd’s comment about the how the film adaptation ended up being frustrating was interesting in that I think part of the film’s disjointedness (granted I haven’t seen it) may have resulted from the fact that a lot of the actions in this book go unexplained (for example, Teresa’s dislike from Quim [first seen in the beginning of Chapter VI] seems to come out of nowhere. I might’ve expected, for instance, for Rodoreda to have Valladura to ask Teresa why she doesn’t like Quim, in order for the reader to get an explanation). But since this constantly happens throughout the book – almost to the point where it’s part of the aesthetic, I’m thinking it’s part of whatever Rodoreda is trying to communicate (which I’ll have to read more to figure out). As a result though, it feels like we’re not getting much psychological depth to any of the characters. Teresa, the character we’ve spent most time with until now is scheming and full of secrets, so it seems like we can never get a full handle on her anyway.
On a related note: in conversations, the characters often seem to miss each other’s points or intentions, either unconsciously of deliberately. None of the relationships in this book seem fully open in that they’re all mediated in some ways by lies/withholding of truths. Any thoughts on why this might be?

-Raechel