Video about the Civil War

The Spanish Civil War remains one of the most controversial and most treated issues in Spain. I thought this video was interesting, not just for the opinions and people, but also for the comments sent in by viewers and by the archival footage.



So, I ask the same question that hovers in the air: When can the Spanish Civil War and the following ditatorship be put to rest? Or, maybe even better, how?

El primer arlequí

Per començar les entrades sobre Pere Calders que farem aquest trimestre, volia comentar sobre un aspecte de la primera conte dins el llibre El primer arlequí. Hi ha una tradició dins el cristianisme que encara sobreviu tocant a la raça Africana. Es a dir que moltes persones per molt sovint atribuïa el pell negre al maldit que va rebre Caïm després de tornar-se assassí. Potser com reacció contra aquesta tradició Pere Calders escriu sobre el naixement de Caïm al final del Primer arlequí. Allà aprendrem no solament les reaccions de Adam sobre el primer embaràs sinó també una descripció de Caïm:

--És bonic, oi? Però té la pell dividida en rombes de diferents colors...
En la clarividència del seu benestar, Adam va caçar la veritat:
--És la paleta de les races del món, Eva. Porta damunt la pell els colors que ha de llegar als distints pobles de la Terra.

Doncs totes les persones comparteixin la sang del primer assassí i no una raça sí i l'altre no. La comprensió de Adam en aquest moment és encara més destacat comparada amb el seu error anterior que cometia quan observava el primer embaràs i va esmentar:

--Hauries de fer més exercici, Eva. T'estàs tornant obesa...

Aquest home que va fer grossa amb la seva dona (una equivocació de que tot marit nou té por), podia veure clarament que Caïm seria pare de tot el món.
Pregunta per discussió: Hi ha altres moments en que Calders utilitza la raça per fer igual a tothom? O té altre objectiva jugar sobre els nostres expectacions sobre el mite que simplement la raça o una justícia social?

Jesús Moncada

Aquest trimestre llegirem Històries de la mà esquerra. El prefaci del llibre és de Pere Calders, un dels meus autors preferits. Ell coneix bé l’art de contar històries, dubto que jo puc descriure la manera de contar millor que ell. Dins del prefaci parla de la vida del autor:

De cop i volta, el progrés, amb l'aire que pren a vegades d'atropellar-ho tot, va acabar amb unes cases i uns carrers que havien sobreviscut a les guerres entre cristians i almoràvids, la del francès, les carlines i la guerra civil espanyola. L'antiga Mequinensa havia d'ésser sacrificada a la construcció del pantà de Riba-roja i va quedar negada per l'aigua dels dos rius, es convertí en una vila fantasma, amb les pedres velades per reverberacions submarines. En Jesús Moncada va sofrir aquest procés com si sentís que li robaven els records de la seva infantesa, en va fer un drama personal. Residia a Barcelona, però ell, que estima de cor la seva terra i la seva família, feia anades i vingudes freqüents i, a cada retorn, es mostrava dolgut i entristit per una pèrdua sentimental irreparable. Si ho esmento ara, en obrir les portes d'una lectura, és perquè estic convençut que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que incitaren en Moncada a escriure.

Aquí, doncs, tenim un sumari molt bé als escrits de Moncada. Hi parlem de memòria, de joventut, però més que qualsevol altre cosa de comunitat.

Adjunto alguns altre enllaços a Viquipèdia, a lletra.cat, i a escriptors.cat.

Llibre d'amic e amat, mes de marc

Malgrat els multiples errors que faci, ho sento però intentaré escriure en català per a practicar una mica. Si no em enteneu, digueu’m i puc explicar-us el que vull dir.

Centrant-me en unes metàfores del _Llibre d’amic e amat_ pel mes de març, plantejaré uns temes diferents i aixì podem elegir quines podríem parlar més (si volem, es clar!): (1) conceptualizacions del espai que ocupa l’amat i (2) el plaer en el dolor.

L’espai que ocupa l’amat: Em sembla que Llull escriu molt sobre la conexió entre l’amat i la memòria i els “llocs” de l’amat en la memòria, però la primera metàfora que vaig llegir (i he de confessar que no he llegit tots, encara que no puc trobar el llibre i em costa una mica llegir en la xarxa) que es tracta d’un espai més propriament del amat es això: 9. “Estec e perllongà l'amic sos pensaments en la granea e en la durabletat de son amat, e no hi atrobà començament, ni mijà ni fi. E dix l'amat: - Què mesures, foll? Respòs l'amic: - Mesur menor ab major, e defalliment ab compliment, e començament ab infinitat, eternitat, per ço que humilitat, paciència, caritat, esperança, ne sien pus fortment en ma membrança.”
L’amic aqui sembla estar mesurant l’amat, el que implica un espai físic, jo crec, encara que siqui amb els pensaments. Quan diu que mesura “menor ab major, defalliment am compliment, etc.”, no us sembla que això vol dir que l’amic tingui major i compliment (són les seves eines per a mesurar) i que mesura els elements menor i de ‘defalliment’ de l’amat? Donat la manera en que normalment es caracteriza l’amat, us sembla extrany això? Seria posible conceptualizar aquesta acció utilitzant els terminis de “infinitat” i “totalitat” (i/o valdria la pena fer-lo?) de Levinas ?

Plaer en el dolor: March escriu sobre el plaer que es troba en el dolor i Llull també lo fa. El 22 de març, per example, es aixì: “Demanaren a l'amat, de l'amor de son amic. Respòs que l'amor de son amic és mesclament de plaer e malanança, e de temor, ardiment”. Però mentre en March quassi confessa el plaer que troba en el dolor, en Llull el conceptualitza més com el resultat d’un procés de purga: 27. “Estava l'amic en llanguiments e en tristícia per sobreabundància de pensaments; e tramès precs a son amat que li trametés un llibre on fossen escrites ses faiçons, per ço que li donàs alcun remei. L'amat tramès aquell llibre a son amic, e doblaren a l'amic sos treballs e sos llanguiments.” 28. “Malalte fo l'amic per amor, e entrà'l veer un metge qui muntiplicà ses llangors e sos pensaments; e sanat fo l'amic en aquella hora.”
Vosaltres esteu d’accord amb el que he dit? Mireu els poemes 3 i 39 de March a fer comparacions si voleu.

Gràcies per llegir. Espero que pugueu entendre el meu català i que tots els meus pensaments desordenats generin una mica de discusió. Fins ara.

Mirall Trencat

I haven’t gotten as far as I would’ve liked in the book before writing this entry, but here goes.

I went back and read some of the previous entries written on this novel, and Todd’s comment about the how the film adaptation ended up being frustrating was interesting in that I think part of the film’s disjointedness (granted I haven’t seen it) may have resulted from the fact that a lot of the actions in this book go unexplained (for example, Teresa’s dislike from Quim [first seen in the beginning of Chapter VI] seems to come out of nowhere. I might’ve expected, for instance, for Rodoreda to have Valladura to ask Teresa why she doesn’t like Quim, in order for the reader to get an explanation). But since this constantly happens throughout the book – almost to the point where it’s part of the aesthetic, I’m thinking it’s part of whatever Rodoreda is trying to communicate (which I’ll have to read more to figure out). As a result though, it feels like we’re not getting much psychological depth to any of the characters. Teresa, the character we’ve spent most time with until now is scheming and full of secrets, so it seems like we can never get a full handle on her anyway.
On a related note: in conversations, the characters often seem to miss each other’s points or intentions, either unconsciously of deliberately. None of the relationships in this book seem fully open in that they’re all mediated in some ways by lies/withholding of truths. Any thoughts on why this might be?

-Raechel

I els aucells?

En el meu afany per donar els llibres als altres membres del grup, hi vaig donar el meu. Afortunadament, vaig també trobar el Llibre d'Amic e Amat a la Internet. Aleshores, intentaré indicar on soc, perquè crec que la manera de numerar les metàfores es diferent.
Doncs aquesta setmana en la lectura que podia fer, vaig trobar interessant l'us del “aucell”. Si no estigui equivocat, és l'única animal que apareix dins l'obra. La meva pregunta seria per què? Què representa l'aucell per a Llull? Té que ver amb el rossinyol de la poesia moderna? Us poso les metàforas que ten la paraula "aucell":

Gener
16. - Digues, aucell qui cantes: est-te mès en guarda de mon amat per ço que et defena de desamor, e que muntiplic en tu amor?
Respòs l'aucell:
- E qui em fa cantar, mas tan solament lo Senyor d'amor, qui es té a deshonor desamor?

26.Cantaven los aucells l'alba, e despertà's l'amic, qui és l'alba; e los aucells feniren llur cant, e l'amic morí per l'amat en l'alba.

27.Cantava l'aucell en lo verger de l'amat. Venc l'amic, qui dix a l'aucell:
- Si no ens entenem per llenguatge, entenam-nos per amor; cor en lo teu cant se representa a mos ulls mon amat.

Febrer
4.- Digues, aucell que cantes d'amor al meu amat: Per què em turmenta ab amor, qui m'ha pres a ésser son servidor?
Respòs l'aucell:
- Si no sostenies treballs per amor, ab què amaries ton amat?

10. Ab ulls de pensaments, llanguiments, de sospirs e de plors, esguardava l'amic son amat; e ab ulls de gràcia, justícia, pietat, misericòrdia, liberalitat, l'amat esguardava son amic. E l'aucell cantava lo plaent esguardament damunt dit.

27.Cantava l'aucell en un ram de fulles e de flors, e lo vent menava les fulles e aportava odor de les flors. Demanava l'amic a l'aucell què significava lo moviment de les fulles ni l'odor de les flors. Respòs:
- Les fulles signifiquen en llur moviment, obediència; e l'odor, sufre e malanança.

Abril
25.En un ram cantava un aucell, e deia que ell daria un novell pensament a amador que li'n donàs dos. Donar l'aucell lo novell pensament a l'amic, e l'amic donà'n dos a l'aucell, per ço que alleujàs sos turments; e l'amic sentí muntiplicades ses dolors.

Llista de responsables per les entrades

1/21 Todd

1/28 Zach

2/4 Rachel

2/11 Nick

2/18 Cici

2/25 Bill

3-4 ?

Seeing and Remembering

I know I said last week in our meeting that I'd post something on Mirall Trencat, butI figure that since today we are probably going to talk about Amic e amat that maybe it would be better if I did something related to that.
Anyway, as I was reading this morning from the words of "Raymond" Lull, I came across this passage that struck me as relevant considering current debates in Catalonia:

"18. Qüestió fo enfre los ulls e la memòria de l'amic, cor los ulls deien que mellor cosa és veer l'amat que membrar-lo, e la memòria dix que per lo remembrament puja l'aigua als ulls e el cor s'enflama d'amor."

"18. A dispute occurred between the eyes and the memory of the lover, for the eyes said it was better to see the beloved than to remember him, and the memory said that through remembrance the water rises to the eyes and the heart swells with love. "

I have been thinking a lot recently about the role of memory and narrative in our understanding of the present and our projections of the future. I love the image here of the dispute between the eyes and the memory. Is it truly better just to remember something than to see it? What implications does this line of thought hold for contemporary Catalonia and Iberia in general? Maybe it's something to talk about.